A peu de carrer

Autor/a: Joan Olóriz Serra

Mitjans on s'ha publicat l'article: El Punt

Perquè aquests darrers dies m'he sentit profundament avergonyit. El govern espanyol, d'esquerres, del mateix partit que demanava el vot útil perquè no tornes "la dreta", ha fet un gir de 180 graus i ha aprovat unes mesures radicalment injustes i agressives contra dependents, pensionistes i treballadors públics, que pocs dies abans negava que aplicaria mai. No els he votat mai  i formo part d'una força d'esquerra que sovint es víctima del vot útil cap als socialistes. Però per a molts ciutadans que aquets dies m'he trobat a l'Ajuntament, a l'institut o al carrer em veuen i em fan sentir com a part d'una esquerra que els ha decebut.

Estant decebuts perquè els havien fet creure que hi havia una sortida de la crisi solidària i equitativa on les càrregues es repartirien proporcionalment  i els màxims responsables dels despropòsits castigats. No és un conte de fades, era i és un relat conseqüent en un país i una Europa que es reclamen part d'un estat de dret i garants d'una economia social de mercat.

Quines raons poden portar a un govern a malbaratar tanta confiança: la por, la feblesa, la deshonestedat... es fa difícil creure que tots i cadascun dels seus membres tinguin tant poca vergonya. Conec gent socialista ferma i honesta i se'm fa difícil pensar que acceptaran decisions d'aquesta mena sense oposició.

Però els fets són clars, avui i ara  aquest govern assumeix obedient unes mesures que el sectors especulatius del mercat financer els interessa: sanejar el sistema financer sense costos a les rendes més altes ni assumpció de responsabilitats pels seus gestors, recuperant la centralitat del sistema bancari privat en la distribució de la riquesa - la xifra inicial a Espanya de les aportacions de l'Estat és de 190.000 milions d'Euros - mentre que carreguen els costos actuant passivament en la degradació de les condicions de treball i d'ocupació per a justificar després actuacions sobre les rendes del treball i possiblement en el futur desregulant el mercat de treball.

Al meu parer, més enllà de la poca talla d'alguns dirigents polítics del govern, el que s'ha produït és una claudicació a les pressions del pensament neoconservador de fora i d'ací, però el més lamentable és la poca resistència que hi han posat  i el discurs justificatiu amb un argument tronat de que ho fan  pels interessos "d'Espanya".

L'hegemonia ideològica del camp neoconsevador afirma la seva pròpia narració de la crisis i imposa els seus valors com a únics i irrefutables. Ha durat poc el seu desconcert pels resultats catastròfics de les seves polítiques que han portat a la crisi més important des de la Segona Guerra Mundial i de seguida promogueren una enganyosa intervenció de l'estat per endeutar-se per a salvar-los, ara un cop la crisi econòmica canvia de direcció es penalitza l'endeutament que va servir per a rescatar-los de la fallida del sistema financer i s'abraonen sobre Europa i especialment sobre Portugal, Grècia i Espanya sotmeses a pressions especulatives i desestabilitzadores molt fortes.

Les mesures que la comissió europea ha imposat a Grècia i les que el govern Zapatero s'ha autoimposat van en la mateixa direcció que les receptes que el FMI els anys 90 imposà a les economies llatinoamericanes i a la zona asiàtica, generant patiment i la gana de part de la població, l'empobriment dels treballadors i un elevat augment de la desigualtat social. Aquest determinisme de les polítiques neoconservadores no deixa espai al dubte i menys a l'alternativa, contradient l'evidència de que la crisi que patim ni és lineal ni les seves aplicacions i efectes han de ser suportats com un destí injust però immodificable.

Desprès del primer astorament  i de l'estat de shock , la crisi no es veu com una oportunitat per refondar el model econòmic sinó mantenir el mateix estil de govern de l'economia, no dirigit des de la política, desvinculat dels reptes mediambientals i reformulant les garanties socials a la baixa, com si no hi hagués una altra opció que confirmar l'essència dels sistema en la seva amoralitat i en la resistència a qualsevol regulació.

Ni tots els economistes cauen en aquest determinisme, ni tots els polítics han de fer deixadesa de la seva primera obligació: servir al bé comú.

Fa pocs dies des d'Oxford uns rellevants professors alertaven de que a Espanya el govern actual i l'anterior del PP, havien mantingut una política fiscal a les antípodes de la dels països europeus del nord. Es grava el treball i el consum el 37% i el capital al 17% (!), el valor més baix de tota la OCDE. Si això hi sumem uns nivells de frau fiscal que les distintes estimacions situen coma mínim, entre el 4% i el 8% del PIB, es veu clar que sense reforma fiscal aquest govern i qui vingui  ha de recorre al dèficit per a finançar  les respostes a la crisi. Clama al cel i això no te perdó que després de sis anys de govern socialista mantinguem aquesta estructura fiscal tant injusta i antagònica amb els països del nostre entorn.

Em nego a acceptar amb fatalisme aquesta reculada social, em nego a ser vist com a col·laborador impotent d'unes polítiques amorals que debiliten la democràcia. Des dels àmbits on vivim i treballem hem de fer costat tota acció solidària contra unes mesures que ens porten a un camí del que solament podem anar a pitjor, social i democràticament. Hem de defensar una altra narració per sortir de la crisi basada en el valors del treball i el bé comú, on el respecte a les persones i a la naturalesa no sigui moneda de canvi. Per defensar aquests valors ens trobarem a peu de carrer.

Joan Olóriz Serra és Tinent d'Alcalde de Polítiques Socials a l'Ajuntament de Girona